El somriure del silenci.

És de nit. Les dos i mitja del matí. I jo segueixo aquí, sense podre dormir. I ja no sé, penso que no es tracta de cap conte, és la simple realitat. Em costa creure que tot el que hem viscut s'hagi escapat d'aquests vells llibres i que mai més tornarem a viure cap moment més. La teva mirada mostra el que teu cor tem, i jo, poc a poc vaig descobrint d'on vénen aquests dubtes de tenir por a sentir, a enamorar-te per un passat que ha sofrit bastant. Jo no sóc qui et va dir adéu i et va deixar tota sola, tirada plorant.  Jo seré el que et diré fins demà. Viure és una cosa bella si tu ets al meu costat. És una vida amb color especial. Va ser el teu somriure el qui em van a ensenyar el que és la vertadera felicitat. Va ser la teva mirada la que em va a enseyar a veure les coses bones. Els teus llavis els qui em van ensenyar realment a besar. Van passant els dies i el meu amor creix sense importar-me el món, tans sols tu. Em dóna igual que el cel no sigui infinit, tans sols tindre el teu afecte em fa volar. Volar on els núvols no aconsegueixen fer-ho. Amb tu sento que puc respirar el teu amor. Sé que el temps no és una excusa, tan sols m'encanta estar al teu costat, mirant els cel que em fas volar. És normal que t'estimi tant. Açò és més que un conte. Acò és sonmiar amb la realitat.