Ellos viven en lo eterno de cada instante.

Va a ser mi primera entrada en castellano, no sé como me expresaré pero quiero ahora un blog más dinámico y que pueda leer cualquier lector. Así que empezaré a contar algo pasado que supongo que a cada cual que lo lea le habrá pasado. 

Imaginad cualquier año atrás en vuestras vidas, cuando tan solo tenías un par de años. Yo escojo en 1999, tan apenas llegaba a los 8 años. Ahí no conocía al 90% de la gente que conozco ahora mismo, tampoco sabía nada de lo que sé hoy y creo que ni siquiera me conocía a mi mismo. Y de un día para otro, cualquier cosa, te cambia la vida. Es un hecho que te marca y te guía por un camino diferente al que estabas caminando. A mí me marcó tener mi primera mascota. Fue una especie de revolución y cambio de energía dentro del ambiente del cual vivía. Un cambio de pensamiento y saber querer diferente. No diré la mascota porque creo que no importa, sino lo primordial de esto es lo que te deja durante cada momento que vives con ella y lo que perdurará después de perderla. 

Las animales absorben. Absorben todas nuestras miserias, nuestras frustraciones y nuestras tristezas. También absorben nuestra alegría y felicidad. A veces nos descargamos con ellos de los cuales ellos no tienen la culpa y aún así, en vez de devolvernos lo que les damos, nos dan cariño y por así llamarlo nos quieren a pesar de todo. Nos dan todo lo que tienen a cambio de un poco de comida y de nuestra atención. Más bien nada de lo que nosotros podamos pedir. Los animales perciben nuestra tristeza o nuestra alegría y nos dan su presencia incondicional, para poder así al menos, minimizar lo triste o maximizar lo bueno. Ellos no entienden de broncas o de enfados como lo podemos hacer nosotros. Le podrás castigar que si requieres su atención va a estar ahí. 

Lo que puedo concluir con esto es que nosotros vivimos en el tiempo sin darnos cuenta de lo que realmente importa y ellos, ellos viven en lo eterno de cada instante. Esto es lo que nos dejan, momentos que quedarán en el recuerdo y que te sacarán una sonrisa. Y la verdad es que me gustaría aprender de los animales. Porque lo importante de esta vida son los momentos que dejes en la eternidad y no se olvidan. Serán animales, pero te dan una gran enseñanza. Si te das cuenta que la vida son instantes sabrás en todo momento las cosas que te harán feliz. 

Desig filosòfic.

El desig es planteja com una relació temporal. Diguem que experimentar alguna cosa com a assolible per i per a plenitud o excel · lència, això és el desig, necessita tenir com a passat, i futur com la imatge de la plenitud assolida en tant que             excel · lència. Raó i desig s'uneixen en l'home virtuós, que sap el que ha de desitjar i desitja el que deu. Així, el virtuós es fa, mitjançant la pràctica voluntària de la voluntarietat virtuosa.

Capítol 3 "Mil coses pasaven per el seu cap, entre elles el seu somriure".

Han passat diversos dies d'aquella trobada tan poc habitual, estranya i esperançadora. I en el meu cap passen milers de pensaments, tots tenen alguna cosa en comú, ella. I torno al lloc que va passar tot, on ens trobàrem per primera vegada, aquest parc tant seu com meu. Vaig buscar el banc on la vaig veure asseguda aquell dia. Estava esperant al seu pare. El vent movia els seus cabells d'un costat a un altre. Portava un mocador rosa i marró, que es movia entre els seus dits lleugerament. Cinc polseres en la seva  mà esquerra i un rellotge platejat a la mà dreta, les ungles sense pintar, que mostraven el seu color carn. Als cabells portava dos ganxets que subjectaven els manyocs dels seus cabells. Portava uns texans de Stradivarius, una samarreta rosa i unes botes calentetes per acompanyar. El seu pare no venia. Una mica més de vent. Va treure un xiclet de la seva bossa i es va posar a mastegar. Va tenir la idea d'escoltar música, però va perdre els auriculars i a penes li quedava bateria al mòbil. Es sentia l'aigua de la font amb força i passava multitud de gent. Mil coses passaven pel seu cap, entre elles el seu somriure. I allí estava jo, observant-la. Pensant en anar a presentar-me i fer-li companyia. I així va ser. En aquest precís moment va començar la nostra història. 

Un altre any al record.

Aquest 2013 encara no li he dit adéu públicament.. i es mereix una mica d'atenció. Ha estat, francament, un any increïble en tots els apectes; i el millor de tot, són aquestes persones que es queden en aquest nou any 2014, les quals ja saben per endavant qui són. Sols puc dir que gràcies i  un GRÀCIES BEN GRAN a totes elles. 'La vida no són moments sinó totes aquelles persones que els creen i els fan possibles'. Així que bon 2014 a tothom. :D

Necessitat.

Ara mateix m'han dit una paraula que sembla que avui dia no té molt de mèrit, ja que ha perdut el valor en la meva opinió. Aquest terme és 'Necessitat'. Moltes persones vulgarment ho diuen sense pensar el que vertaderament és el seu significat i.. meditant jo no vaig triar necessitar el seu sonriure ni que em mirés així.. tampoco vaig triar necessitar les seves abraçades ni necessitar-la al meu costat. Ni tan sols de sospirar per i per a ella. Tampoc puc triar el dia ni el mes en el qual va aparèixer, ni aquell dia que es va presentar per casualitat i a partir d'ahí no he parat de pensar en ella cada instant. Però vull que sàpiga alguna cosa i que ho conegui tothom, si pogués haver triat una altra necessitat, l'hagués triat a ella, que no càpiga el menor dubte. La necessito en els meus dies per sentir l'autèntica felicitat. 

Pensaments nocturns.

Avui tinc aquest dia que no puc dormir i que em dóna per pensar. I sent franc, malgrat tot aquest temps que porto estiman-te, no perdo el costum de quedar-me embadalit miran-te sense que tu t'adonis, pensant en el molt que em fascines amb la teva sincera forma d'estimar i que cada volta descobreixo alguna característica nova que sols tu tens i que et fa més especial. Penso que no crec que hi hagi persona al món que sigui capaç de provocar en mi tan extrems sentiments como tu sols ho fas. I la veritat, vull que sempre sigui així, vull que així continui la nostra història. 

Capítol 2: "Trobades amb sabor dolç".

Nou dia amb nous desafiaments i la meva esperança posada en ells. Sona l'alarma a l'hora justa, les set. Aquest so molest em posa dels nervis. Hauria de canviar-ho, no és bé aixecar-se amb mal humor. Obro la finestra, aire fresc s'abalança sobre el meu rostre. Omplo els meus pulmons amb aire de ciutat i ho tiro lentament amb un sospir per la boca. Miro el cel i veig que el sol està sortint amb força. Això em comforta i canvia el meu estat d'ànim. M'entren unes ganes boges de cridar al món que sóc realment feliç. M'estalvio l'espectacle, potser algun dia ho faci. Vull que pensin que realment estic boig. Un boig afortunat. Em decideixo a fer-me el desdejuni, encara que ni tan sols tingui gana. Em dutxo per poder aïllar-me i pensar amb claredat. Odio aquests moments en els quals se m'apareix ella en la ment. La recordo com la nit d'abans. Em fa entristir. Oblide ràpid i començo a meditar les noves metes que tinc avui.

Sisè pis, baixo per les escales. Tinc ganes de pedre el temps i fer-li un favor al meu cos. Em dirigeixo cap al treball, sempre la mateixa ruta. Al carrer hi ha poca gent, alguna criatura amb la seva motxilla i ancians amb el seu puro en la boca passejant. Sona "Hey there Delilah" de Plain White T'S. Pujo el volum del mòbil i els cascos ressonen en les meves oïdes. Aquesta cançó em calma. Segueixo avançant a pas normal. Tanco un instant els ulls perquè ve la meva part favorita de la melodia i.. i una ensopegada em para en sec. Deixo anar un subtil 'Perdoni' i els meus ulls s'engrandeixen perquè no es poden creure el que estan veient. Tanta gent per Barcelona. Milers i milers de persones i m'ensopego amb ella. És ella. L'ombra d'ahir. Tan maca com sempre. Ella contesta un simple i sec 'Qué miri per on vaig', com si no em conegués i s'allunya a pas lleuger. El seu rostre es de sorpresa, però sap ràpidament dissimular-ho. Li deixo anar amb veu tènue 'Ho sento..Blanca' i segueixo el meu camí. El seu nom es repeteix centenars de vegades en la meva ment. Sento que em va a esclatar el cap. El meu subconscient em fa  girar-me on havia passat tot i la seva mirada i la meva es creuen. El meu cor es va posar a bategar d'una forma poc habitual i amb crits d'esperança. Vaig soltar un lleuger somriure. Confio en que ella també ho fera. Va ser un matí de sort. L'esperança va recobrar vida.  Comença a sonar una altra cançó i sigueixo la meva ruta cap al taller.