Han passat diversos dies d'aquella trobada tan poc habitual, estranya i esperançadora. I en el meu cap passen milers de pensaments, tots tenen alguna cosa en comú, ella. I torno al lloc que va passar tot, on ens trobàrem per primera vegada, aquest parc tant seu com meu. Vaig buscar el banc on la vaig veure asseguda aquell dia. Estava esperant al seu pare. El vent movia els seus cabells d'un costat a un altre. Portava un mocador rosa i marró, que es movia entre els seus dits lleugerament. Cinc polseres en la seva mà esquerra i un rellotge platejat a la mà dreta, les ungles sense pintar, que mostraven el seu color carn. Als cabells portava dos ganxets que subjectaven els manyocs dels seus cabells. Portava uns texans de Stradivarius, una samarreta rosa i unes botes calentetes per acompanyar. El seu pare no venia. Una mica més de vent. Va treure un xiclet de la seva bossa i es va posar a mastegar. Va tenir la idea d'escoltar música, però va perdre els auriculars i a penes li quedava bateria al mòbil. Es sentia l'aigua de la font amb força i passava multitud de gent. Mil coses passaven pel seu cap, entre elles el seu somriure. I allí estava jo, observant-la. Pensant en anar a presentar-me i fer-li companyia. I així va ser. En aquest precís moment va començar la nostra història.
No hay comentarios:
Publicar un comentario